és una xicoteta població de la Comunitat Valenciana dins la província de València a la comarca de La Costera, a aproximadament 38º 50′ de latitud nord, i 3º 20′ de longitut est, encaixada entre la falda occidental de la serra Vernissa i la vora dreta del riu Cànyoles. Es troba, flanquejada per palmeres, a 131 m d’alçada sobre el nivell del mar, i dista aproximadament 4 km de Xàtiva d’on és població pedània. Per aquesta raó tot allò que els annauirencs, i les annauirenques, coneixen com el seu “terme” no ho és, ja que pertany a Xàtiva.
Així i tot, eixe “terme” de 89 ha. (1981) localitzat al sudoest de la capital municipal linda amb els de: Torrella, Cerdà, La Granja de La Costera, Novetlè, Xàtiva, i Canals (d’on són pedanies La Torre de Cerdà, i Aiacor). Aquest “terme” per on antigament passaven la Via Augusta i el camí reial de Castella, inclou en part les partides de font Jordana, fondo del Raval, la Creu (Canals), Sagres, i totalment la del baix d’Annauir.
Indret clàssic de conreu agrícola, abasteix la seua rica horta amb l’aigua de la sèquia de la Vila (una de les que extrau aigua del riu de Sants), a la qual es legisla el reg mitjançant unes ordenances de Castella del 1755.
La seua estructura urbana és tancada a l’exterior, obrint-se des de la plaça de la Constitució cap a dos carrers (de l’Esglèsia, i del Sol), i unint-se aquestos dos mitjançant un tercer carrer (del Sequer ò d’Ernest Peris, segons es mire). Aquesta formació urbana inclou un atzucac, carrer de la Pilota, on de quan en quan es practica eixe esport. La urbanització del poble es troba legislada, des del Plà municipal d’ordrenació urbanística del 1984.
Altres aspectes urbans dignes d’esmentar són: una piscina municipal (1988), un centre social ubicat a l’antiga escola nacional (1990), un parc verd situat a l’antiga era del poble (1985), i la via de comunicació més antiga amb Novetlè i Xàtiva (el camí fondo d’Annauir) pavimentat des de l’any 1986.
Cal també esmentar una esglèsia xicoteta (S XVI) dedicada des de sempre a la mare de Deu dels àngels, la qual ompli amb decoració neoclàssica una planta rectangular amb sostre de bòveda de canó que es reforça amb tres “arcos fajones”. Dos capelles laterals les quals contenen les imatges de sant Antoni, mare de Deu del Roser, i el crist dels afligits, i una àbsida amb la de la mare de Deu dels àngels (patrona), rematen la decoració del temple junt amb la sagristia que es troba darrere de l’altar major.
A més a més hi havia una construcció de temps posterior a la reconquesta (S XIV-XV), però d’aquesta residència del senyor feudal només es conservaven unes poques runes a meitat del S XX, i ja al S XXI es conserva sols un torrelló i perquè està integrat a vivendes unifamiliars. Aquestes restes arqueològiques consisteixen en unes voltes a la planta baixa, restes d’un mur, i l’esmentat torrelló al qual s’accedeix per una empinada escala i porta adovellada.
